Legitimitat versus legalitat


Legitimitat versus legalitat… i un record per a Justinià

Actualment estem vivint un procés llarg i esperançador, malgrat les vacil·lacions i els nombrosos entrebancs. És un procés que va començar la gent, en un principi d’una manera no gaire (o gens) organitzada. Ràpidament, diverses entitats se’n van fer ressò i van implicar-s’hi fins esdevenir tot plegat un veritable moviment de masses perfectament articulat amb uns objectius ben clars i amb uns procediments també ben definits. Alguns partits polítics s’hi van afegir i s’hi van comprometre mentre que altres no sabien ben bé què estava passant. Entre aquests darrers va haver els que finalment van optar per negar l’evidència i, més tard, o s’hi van oposar frontalment o bé van acabar sumant-s’hi amb molts dubtes, sobretot al principi. En aquest sentit la interpretació que va fer el president Mas de la primera manifestació multitudinària a Barcelona aquell històric 11 de setembre del clam de la gent és prou il·lustrativa: “Jo no he sentit que la gent demanés independència – va dir – sinó que la gent demanava estructures d’estat”. Els que hi vàrem ser no oblidarem mai aquell clam per la independència que era, en realitat, un clam per la dignitat col·lectiva i una aposta d’esperança. Tots recordarem l’efecte que feia manifestar-nos amb la família, canalla i gent de totes les edats, i amb alguna pancarta que recordava els nostres avis republicans que provocava veritable emoció. Tot ens semblava tan espontani com meravellós, sobretot pels que sempre hem cregut en la república i en la independència com a eines per fer un país millor, en la idea d’una Catalunya sobirana i solidària, oberta al món i compromesa amb el progrés social i cultural, amb la idea que la independència i la república no són finalitats en si mateixes sinó mitjans per a una societat millor. Tots som, des d’aleshores, un poble més ben travat que mai, però ens trobem amb la paradoxa que, legalment, no existim.

Les lleis actuals només reconeixen el “poble espanyol” com subjecte de dret, dipositari de la “sobirania nacional”, etcètera. Així doncs, el poble català no existeix. Som, un cop més dels molts exemples que la història ens mostra, davant d’una situació legal injusta. Però existim, és evident. Aleshores s’imposa estar per damunt de la legalitat per reclamar legitimitat. Vet aquí la discussió fonamental encara no abordada seriosament pel poder establert si realment aspira a resoldre aquesta situació. Davant les injustícies cal afermar la legitimitat per damunt de la legalitat. La història és plena d’exemples i un de ben proper és l’anomenada “transició espanyola” que es va originar per una traïció del rei que succeí Franco al jurament que havia fet al Fuero de los españoles (una mena de constitució del règim). A partir d’uns canvis graduals arribàrem a una constitució democràtica (amb totes les mancances i contradiccions que vulgueu que són moltes, però que garanteix una democràcia si més no formal). Aquest procés conduït pels hereus del franquisme i fins i tot per personatges molt rellevants de la dictadura (inclòs més d’un criminal de guerra, com qui fou president del govern Carlos Arias Navarro, conegut amb el tètric sobrenom de “el carnicerito de Málaga” per la feina feta en aquesta ciutat). Així doncs, convindrem que cal que assumim com a societat que estem emparats per la legitimitat malgrat que la legalitat ens sigui contrària. A banda d’això, sovint sentim parlar que cal negociar amb l’estat espanyol la independència i la república catalana. Pensem una mica…

Des dels temps de Justinià (l’emperador romà que va viure a cavall dels segles V i VI i principal inspirador del codi jurídic més important i influent de la història, el Corpus iuris civilis) no es pot ser jutge i part alhora, és evident només que hi reflexionem una mica. La part interessada no pot influir en la resolució d’un conflicte, l’estat espanyol no pot resoldre ni negociar ni res de res en les nostres demandes col·lectives ja que és part tan interessada com nosaltres, de manera que cal una figura externa (sigui una institució europea, internacional, etcètera) que resolgui un cop escoltats els arguments de les parts. És així de senzill. Per tant, la negociació (al cap i a la fi, una actualització de la vella política del «peix al cove») és una estratègia ja superada i només queda la unilateralitat. Així doncs, una declaració solemne del Parlament de Catalunya amb observadors internacionals esdevé en aquest moment l’única possibilitat per tal que la màxima institució del país es faci veritablement ressò de les demandes populars d’un moviment, d’un procés, que va començar de la mateixa gent. Ara cal que, definitivament, els representants polítics facin allò que estan obligats a fer.

Josep Pascual

 



Respon a Santi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Un comentari a “Legitimitat versus legalitat

  • Santi

    Veiem con funcionen en aquest país les coses, no mes cal observar la reposta de la clase política a Espanya i Catalunya al moviment 15M. Molt potent hauran de ser els desitjos d’arribar a “Itaca”, amb els mateixos patrons i sense tumbar ni revertir les retallades als drets sociales que patim.